La granota terrible

Phyllobates terribilis és el nom que els zoòlegs han posat la granota dard daurada. Cal dir que té ben guanyat el nom específic (terrible) perquè és, molt probablement, el vertebrat més verinós que existeix. Phyllobates terribilis pertany al grup de granotes dard, i habita en les selves de la costa pacífica de Colòmbia. 

Jo l'he descoberta gràcies al hashtag de Pedro, i m'ha paregut molt interessant, ja que els efectes que produeix el seu verí tenen molt a veure amb el que estem donant. ;)

La granota "terrible" deu la seua naturalesa verinosa a la batracotoxina. Batracotoxina és la denominació que reben les toxines d'un grup de verins compostos per certs alcaloides esteroides que han estat trobats en algunes granotes, escarabats i aus. Tots són tòxics, -neuro i cardiotóxics-, però la granota terrible i els escarabats de la família Melyridae són les espècies que compten amb la batracotoxina de major toxicitat. 

Aquesta espècie de granota és especialment verinosa, ja que té 27 vegades més toxina que les granotes del seu mateix gènere i la seua toxina és 20 vegades més tòxica. Són suficients 100 mg per matar una persona. El curiós del cas de la granota, és que no és ella la que produeix la toxina, sinó que l'obté dels escarabats de la família Melyridae que són les que la sintetitzen. La granota es menja els escarabats i acumula la seua toxina, però a ella no li causa cap mal. La batracotoxina és l'eina de defensa de la granota. Aquesta és la raó de que les glàndules de la pell la secreten només quan se sent amenaçada o és atacada. 

Aquesta toxina actua sobre els canals de sodi de les neurones, modificant la seua especificitat i alterant la seua dependència respecte al voltatge de la membrana. 

Impuls nerviós

L'impuls nerviós consisteix en el desplaçament al llarg de l'axó neuronal d'una despolarització (canvi de polaritat elèctrica) transitòria de la membrana i aquesta despolarització té el seu origen en canvis transitoris en l'estat (obert o tancat) de canals de sodi i de potassi que depenen de la diferència de potencial que hi ha entre la cara interna i l'externa de la membrana. Quan es produeix una despolarització de la membrana axónica, s'obrin els canals de sodi dependents de voltatge i això provoca l'entrada d'ions sodi (càrregues positives) en la neurona; això és, la despolarització s'accentua en aquest punt i fa que s'estenga cap a zones adjacents, on l'efecte es repetirà. Uns instants després els canals de sodi s'inactiven, el que suposa que es tanquen tot i que la polaritat de la membrana no haja canviat, i a més, s'obrin els canals de potassi dependents de voltatge. Com a conseqüència d'això, els ions de potassi (càrregues positives) ixen de la neurona, la qual cosa fa que la membrana es torne a polaritzar (potencial elèctric negatiu), que és el seu estat normal en repòs.

La batracotoxina és tan mortal perque provoca que, a més del sodi, altres ions puguen també passar pels seus canals i, per si això era poc, fa que es mantinguen oberts. Com a conseqüència, la despolarització es manté de forma permanent, per la qual cosa, al no poder-se repolarizar la membrana, no es produeix la transmissió d'impulsos nerviosos, i per tant, l'efecte final de tot això és que els músculs es paralitzen, i provoquen una parada cardíaca, ja que el cor , que és un múscul, deixa de contraure's.

BIBLIOGRAFIA

*Phyllobates terribilis

*La rana terrible

* Imatges extretes de Wikipedia amb llicència CC

* Gift impuls nerviós: De Metilisopropilisergamida - Trabajo propio, CC BY-SA 3.0, Gift Impulso Nervioso

El teixit nerviós

El teixit nerviós es desenvolupa a partir de l'ectoderm embrionari. És un teixit format per dos tipus de cèl·lules, les neurones i la glia, i la missió de les quals és rebre informació del medi extern i intern, processar-la i desencadenar una resposta. És també el responsable de controlar nombroses funcions vitals com la respiració, la digestió, el bombeig del cor, regular el flux sanguini, controlar el sistema endocrí, etc.

Mèdul·la espinal

Les cèl·lules del sistema nerviós s'agrupen per formar dues parts: el sistema nerviós central que inclou l'encèfal i la medul·la espinal, i el sistema nerviós perifèric, format per ganglis, nervis i neurones disseminades per l'organisme.

La major part del teixit nerviós està format per cossos cel·lulars i per les seues prolongacions citoplasmàtiques. No obstant això, el sistema nerviós també posseeix una xicoteta proporció de matriu extracel·lular on abunden les glicoproteïnes. La funció de la matriu extracel·lular nerviosa és variada i va des de la migració cel·lular, l'extensió d'axons, a la formació i funció dels punts de comunicació entre neurones: les sinapsis.

En el sistema nerviós central hi ha zones riques en cossos cel·lulars de neurones i glia que s'anomena generalment substància grisa, perquè tenen un color gris en un teixit fresc, mentre que les zones riques en axons mielíniques però amb pocs cossos cel·lulars es denominen substància blanca. La substància blanca és una zona de tractes de fibres. En l'encèfal, la substància gris és normalment superficial, mentre que a la medul·la espinal és al contrari.

L'encèfal i la medul·la espinal estan irrigats per vasos sanguinis. El volum de sang en les diferents zones de l'encèfal pot regular-se, variant el calibre de les artèries, i el dels capil·lars, per suportar una major activitat neuronal. El diàmetre dels capil·lars es regula gràcies als pericitos. El flux de sang ha de ser molt ajustat ja que el teixit nerviós és molt sensible a la falta d'oxigen. Les neurones moren després d'uns minuts sense oxigen.

El teixit nerviós està aïllat tant de la sang com dels teixits circumdants. En el seu conjunt, endoteli, làmina basal i capa limitant d'astrocits formen l'anomenada barrera hematoencefàlica. Aquesta barrera controla estretament el tràfec de substàncies entre la sang i el teixit nerviós. L'encèfal i la medul·la espinal també estan aïllats de l'os, crani i vèrtebres, per unes membranes anomenades meninges.

Neurona

Les neurones estan especialitzades en la conducció d'informació elèctrica per les seues membranes gràcies a variacions en el potencial elèctric que es produeix a la membrana plasmàtica. Morfològicament, aquestes cèl·lules es poden dividir en tres compartiments: el soma o cos cel·lular (on es localitza el nucli de la cèl·lula), les prolongacions dendrítiques (dendrites) i l'axó. L'arbre dendrític és el principal receptor de la informació que reben de multitud d'altres neurones i de receptors sensorials, l'integra i la dirigeix al cos cel·lular. Del cos cel·lular part l'axó per on viatja la informació cap a altres neurones o a fibres musculars.

El nombre, mida i disposició de les dendrites que posseeix una neurona és molt variable, mentre que cada neurona posseeix un sol axó (llevat d'excepcions). Les neurones es comuniquen entre si o amb les cèl·lules musculars gràcies a l'existència de mediadors químics anomenats neurotransmissors. Això passa en unes zones especialitzades denominades sinapsis. El neurotransmissor és alliberat per la neurona presinàptica a l'esquerda sináptica, difundint fins a la superfície de la neurona postsinàptica, que posseeix receptors específics per a ell. La unió del neurotransmissor al receptor produeix un canvi en el potencial de membrana de la neurona postsinàptica.

A: astrocit - B: neurones i glia

Les cèl·lules glials poden dividir-se per mitosi, al contrari que les neurones, i són més nombroses que les pròpies neurones. Hi ha diversos tipus de cèl·lules glials: astrocits, cèl·lules de Schwann, oligodendròcits i microglia. La seua funció és molt variada. Els astrocits formen una espècie de coberta que envolta els vasos sanguinis, entapissen la superfície de l'encèfal i estan presents com un tercer element de les sinapsis, sent els altres dos la neurona presinàptica i la postsinàptica. Tot i que els astrocits s'han considerat com a un mer suport mecànic i metabòlic de les neurones, també participen en la modulació de l'activitat sinàptica. A més, proliferen a les ferides o infarts cerebrals ocupant el lloc de les neurones mortes. Els oligodendròcits i les cèl·lules de Schwann formen les cobertes de mielina que envolten als axons de les neurones en l'encèfal i en el sistema nerviós perifèric, respectivament. La microglia es relaciona amb funcions de defensa enfront de patògens o lesions nervioses ja que actuen com fagocits. Aquestes cèl·lules no procedeixen del llinatge cel·lular que dóna lloc a les neurones, sinó que són produïdes en la medul·la òssia i envaeixen el teixit nerviós des dels vasos sanguinis.

BIBLIOGRAFIA

* Atlas de Histología de la Universidad de Vigo

* Imatges extretes del "Atlas de Histología de la Universidad de Vigo" amb llicència CC