viernes, 27 de noviembre de 2015

Nautilus, el fòssil vivent

Per celebrar que per fí comencem amb la biologia, he decidit penjar un post d'un dels animals més peculiars i interessants que podem trobar a la Terra, i que a mi, personalment, m'agrada molt.

Quan es parla del Nautilus, moltes persones recordaran al submarí que va concebir el gran escritor Julio Verne en el llibre Veinte mil leguas de viaje submarino. Però hi ha que senyalar que el vertader Nautilus és un extrany i poc conegut animal marí. Espere que el meu post vos ajude a conèixer un poc més aquest original animal.

QUE SÓN ELS NAUTILUS?

Els Nautilus són mol·luscs marins molt antics que pertanyen al grup dels cefalòpodes, per la qual cosa es consideren cosins propers d'altres espècies molt més conegudes com són els polps, les sèpies i els calamars.
Es troben exclusivament en els oceans Índic i Pacífic i encara que es poden veure en zones d'esculls de corall, el més comú és que es troben a diversos centenars de metres de profunditat, i només pugen a aigües més superficials a la nit per alimentar-se.
A diferència d'algunes espècies de calamars o de polps, aquest cefalòpode és més bé xicotet i no sol superar els 20 cm de longitud, i tot i que presenten una gran quantitat de tentacles (uns 90), aquests no presenten ventoses, la qual cosa també els diferencia dels seus cosins.

CARACTERÍSTIQUES

Una de les característiques més llamatives d'aquests mol·luscs  és la seua closca externa, una estructura de gran bellesa i única dins dels de la seua família.
El més interessant d'aquesta closca és la seua estructura, ja que encara que té forma d'espiral com la dels caragols, per dins està separada per múltiples càmeres separades per tabics que es formen a mesura que creix l'animal. Quan la càmera es queda xicoteta, el Nautilus secreta una nova càmera major i abandona l'altra, i així es va desplaçant, de manera que els exemplars més antics poden posseir desenes de càmeres buides, ja que només habiten la que està amb contacte a l'exterior.
Però aquestes càmeres no deixen de ser importants, per contra, són vitals per a la vida d'aquest animal, ja que són emprades com un eficient mecanisme de flotabilitat que ha estat copiat per l'home per a la fabricació dels submarins.

Al centre dels tabics que separen les càmeres es troba un xicotet tub molt curt que permet que passw un fil que uneix totes les cavitats. Aquest cordó és el responsable de transportar aquestes càmeres un gas que secreta l'animal i que permet que al omplir-se, l'animal flote més i puga ascendir sense necessitat de gastar energia o descendir a la seua voluntat buidant les que necessite i omplint-les de aigua, gastant-la així, junt amb el pes de la petxina, com un lastre que s'acomoda segons la profunditat a la que desitja estar.
Aquest magnífic mecanisme permet que el Nautilus estiga flotant quasi permanentment sense esforç. Per a desplaçar-se, pot o deixar-se emportar per les corrents, o recurrir al mateix mecanisme que els polps i els calamars, la propulsió a raig utilitzant un sifó que té al costat del seu cap, encara que en aquest cas, mai expelerá la coneguda tinta dels seus parents, ja que no en té.

Els Nautilus poden sobreviure fins als 500 metres de profunditat, i poden arribar a viure uns 20 anys, molt més que qualsevol altre cefalòpode.
A més se'l considera un autèntic fòssil vivent, ja que porta vivint en aquest planeta sense apenes evolucionar des dels principis de l'era paleozoica, és a dir, fa uns 500 milions d'anys.

ALIMENTACIÓ I REPRODUCCIÓ DELS NAUTILUS

Els Nautilus s'alimenten de peixos, crustacis i carronya, aliments que detecta a través del seu olfacte.

Aquesta espècie presenta reproducció sexual. El mascle depèn majorment del seu olfacte a l'hora de trobar una femella, ja que la seua visió resulta deficient. La fecundació és interna. Quatre tentacles del mascle estan modificats formant l'òrgan copulador, que recull els espermatòfors (espermatozoides embolicats en una coberta gelatinosa) de la cavitat paleal i els deposita a la de la femella.
Una vegada dins, la coberta de protecció es desintegra deixant l'esperma lliure. La femella deposita els ous en aigües poc profundes, on tardaran dotze mesos en eclosionar. Els nounats mesuren 30 mm de llarg. Les femelles posen ous una vegada a l'any i regeneren les seues gònades.

EL NAUTILUS I LA DIVINA PROPORCIÓ

El número àureo o divina proporció, és un número irracional, que es correspon amb la proporció matemàtica que trobem sempre a la natura, com per exemple la distribució dels pètals d'una flor o la proporció d'abelles mascle i femella que existeixen en un rusc, i per descomptat, la closca dels Nautilus.
La divina proporció és un tema molt interessant, i del qual algún dia faré un post sencer dedicat a ell, ja que m'apasiona (és nota que soc de ciències ;) ), però per ara em conformaré amb aquest xicotet incís.

BIBLIOGRAFIA

* El número áureo
* Un fósil viviente: Nautilus
* Nautilus pompilius
* ¿Sabías que el Nautilus pompilius produce un gas que le permite mantenerse a flote correctamente?



lunes, 23 de noviembre de 2015

Erupció de la Muntanya de Santa Helena

La Muntanya de Santa Helena abans de l'erupció del 18 de
maig  del 1980
L'erupció de la Muntanya Santa Helena en 1980 va ser una de les erupcions volcàniques més catastròfiques del segle XX. L'explosió va ser precedida per dos llargs mesos de terratrèmols i expulsions de vapor, causats per una injecció de magma en una zona d'escassa profunditat sota la muntanya, que va donar lloc a la fractura de la cara nord del volcà. El 18 de maig de 1980 a les 08:32, un terratrèmol va sacsejar la terra i la debilitada cara nord es va desplomar sobtadament, alliberant gran quantitat de gasos, lava i roques calentes que van volar cap al Llac Spirit tan ràpid com va tardar la cara nord en desplomar-se.
La Muntanya de Santa Helena després de l'erupció
Una gran columna de cendres volcàniques va començar a elevar-se cap a l'atmosfera. Aquesta cendra va arribar a dipositar-se en 11 estats diferents d'USA. Alhora, la neu, el gel i diverses glaceres senceres de la muntanya Santa Helena van començar a fondre's, formant una sèrie de llargs lahars (fluxos de sediments i aigua que es mobilitza des dels vessants dels volcans) que van arribar al riu Columbia. Durant els següents dies es van produir xicotetes erupcions, encara que només una de gran magnitut, que no va ser tan destructiva com la primera. Quan la cendra per fi es va assentar, es van poder comptabilitzar els danys soferts: 57 persones (entre elles l'hostaler Harry Truman i el geòleg David A. Johnston ) i milers d'animals van morir, centenars de quilòmetres quadrats de terreny van ser totalment arrasats, més de mil milions de dòlars de pèrdua en danys materials, i un inmens cràter a la cara nord de la Muntanya Santa Helena. Tota l' àrea va ser més tard protegida i convertida en el Mount St. Helens National Volcanic Monument.

Bibliografia
Lahar
* Imatges de WIKIMEDIA COMMONS