lunes, 7 de marzo de 2016

LUCA: El primer ésser viu de la Terra?

Charles Darwin

Alguns biòlegs evolucionistes sostenen que la vida va sorgir a la Terra per atzar i una sola vegada, per tant, tots els éssers vius que viuen i han viscut en la Terra podrien descendir d'un sol ancestre comú: LUCA, un microbi que metabolitzà fa aproximadament 3500-3900 milions d'anys.

En realitat LUCA no és un nom, ningú no s'ha atrevit a nombrar a la criatura de la que tots podriem procedir. LUCA és el acrònim de Last Universal Common Ancestor, és a dir, Últim Ancestre Comú Universal.
Aquesta hipòtesi sorgeix en 1859 quan Charles Darwin va publicar L'origen de les espècies, sostenint que hauria hagut només un progenitor per a totes les formes de vida. Va afirmar en suma: «... he inferir l'analogia que probablement tots els éssers orgànics que han viscut en aquesta terra han descendit d'una forma primordial, en la qual la vida respirava primer».
Sabem que la vida existeix en tota classe de formes i mides, des de nosaltres els humans fins als bacteris. Per tant com sabem que tota vida ha evolucionat des d'una sola cèl·lula? La resposta es troba escrita en el llenguatge del codi genètic.
El codi genètic és el llenguatge en el qual la majoria dels gens estan escrits en l'ADN. Tals gens constitueixen la informació que utilitzen els ribosomes per a fer proteïnes. 
Increïblement, exactament el mateix codi és usat en humans i bacteris, de manera que un gen d'un ésser humà pot ser col·locat en un bacteri, i el bacteri fabrica la proteïna humana (així és com es fa la insulina).
El fet que el codi genètic sigua universal per a totes les formes de vida ens indica que tot està relacionat. Tota vida es regenera produint descendència, i a través del temps xicotets canvis en la descendència dóna com a resultat xicotets canvis en l'ADN. Però ja que aquesta informació està escrita en el mateix llenguatge (el codi genètic), és possible comparar els gens per així construir l'equivalent d'un arbre genealògic.
D'aquesta manera, els biòlegs han aconseguit crear "la mare" de tots els arbres genealògics: l'arbre de la vida. Amb ell s'espera establir les relacions entre tots els éssers vius, i ja ha revelat algunes sorpreses. La més impactant és el descobriment d'archaea. Aquests són organismes simples que en ser observats no es poden distingir dels bacteris. Abans que fora construït el prototip de l'arbre de la vida al 1977, es creia que la vida tenia dues branques principals, els eucariotes (per exemple plantes, animals i fongs) i els procariotes (bacteris, i el que ara es coneix com archaea ). La decisió de dividir la vida en dues branques es va basar en gran part, en les diferències visuals entre les cèl·lules. Tots els eucariotes posseeixen un nucli cel·lular, mentre que els procariotes no. Però malgrat les aparences, els archaea i els bacteris són tan diferents l'un de l'altre com cada un d'ells ho és dels eucariotes. Per tant, ara se sap que l'arbre de la vida consisteix en: eucariotes, bacteris i archea.
L'arbre de la vida és un dels grans logros de la biologia, però per a alguns investigadors no és més que el mitja per a aconseguir una meta, reconstruïr LUCA
La pregunta que es plantegen és: quins trets dels archea, els bacteris i els eucariotes ens poden portar a LUCA? Aquesta deuria ser una tasca senzilla, ja que sols hi hauria que comparar gens i aquells repetits als tres grups serien de LUCA. Desgraciadament no és tan simple, ja que els gens es perden i a més s'intercambien
Tot açò fica molt difícil conseguir trobar a LUCA, però tot i això hi han investigadors que no cessen en la seua incansable busca del possible primer ésser viu de la Terra. 

BIBLIOGRAFIA
LUCA
* Imatges de WIKIMEDIA COMMONS



domingo, 6 de marzo de 2016

Lynn Margulis



Lynn Margulis (Chicago, 5 de març de 1938 - 22 novembre 2011) va ser una destacada biòloga nord-americana, considerada una de les principals figures en el camp de l'Evolució biològica; respecte a l'origen de les cèl·lules Eucariotes. Llicenciada en ciències per la Universitat de Chicago, màster en la Universitat de Wisconsin-Madison i doctora per la Universitat de Califòrnia a Berkeley, va ser membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències d'Estats Units des de 1983 i de l'Acadèmia Russa de les Ciències. El 2008 va rebre la Medalla Darwin-Wallace. El 2011 va ser nomenada professora distingida del Departament de Geociències de la Universitat de Massachusetts Amherst.

L'any 1999 va rebre, de la mà del president nord-americà Bill Clinton, la Medalla Nacional de Ciència. Va ser mentora de la Universitat de Boston i ha estat nomenada doctora honoris causa per nombroses universitats, entre d'altres, per la Universitat de València, Universitat de Vigo, la Universitat Autònoma de Madrid i la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​fent, en col·laboració amb aquesta última, treballs de microbiologia evolutiva al Delta de l'Ebre.

Entre els seus nombrosos treballs en el camp de la Biologia, va destacar per descriure una important fita en l'evolució, la seua teoria sobre l'aparició de les cèl·lules eucariotes com a conseqüència de la incorporació simbiòtica de diverses cèl·lules procariotes (endosimbiosis) .Posteriorment, també va postular la hipòtesi segons la qual la simbiogènesi seria la principal font de la novetat i diversitat biològica.

TEORIA ENDOSIMBIÒTICA

 La teoria endosimbiòtica proposa la simbiosi d’una cèl·lula procariota amb un aparell membranós molt desenvolupat i per tant més gran, amb una o diverses cèl·lules procariotes, paregudes a les actuals i més xicotetes, que s’incloïen dins d’ella, en vesícules d’endocitosi i que es van especialitzar en l’obtenció d’energia; aquesta relació endosimbiòtica donaria origen a les actuals mitocondries i cloroplasts. Aquesta teoria està recolzada per diverses observacions: aquests orgànuls tenen ADN circular i ribosomes en el seu interior com les actuals procariotes; es multipliquen per divisió de les ja existents en la cèl·lula i mai es formen novament; tenen doble membrana, la interior està replegada per a augmentar la seua superfície, on s’obté energia. En algunes ocasions els cloroplasts poden continuar sent funcionals inclosos en altres cèl·lules diferents de les d’origen, la qual cosa confirma que són orgànuls prou autònoms (s’ha descobert cloroplasts fotosintètics en cèl·lules de nudibranquis, uns caragols, que s’incorporen a les seues cèl·lules procedents de les algues de què s’alimenten i continuen realitzant la fotosíntesi dins d’elles encara que siguen cèl·lules animals.

Bibliografia
* Apunts de classe


Ací vos deixe un video molt interessant en el qual Lynn Margulis explica què és la vida per a ella.
 

Dia mundial de les malalties rares

El 29 de febrer és "un dia raro", per això es va escollir com el dia mundial de les malaties rares, encara que els anys no bisiests es celebra el 28. Es va celebrar per primera vegada a nombrosos països europeus i a Canadà al 2008, i fou organitzat per EURORDIS (Organització Europea per a les Enfermetats Rares, amb les sigles en anglés).
Les malalties rares es consideren així quan la quantitat de pacients és molt reduïda, però poden afectar a qualsevol persona. En realitat hi ha prop de set mil classes de malalties rares.
La major part de les malalties rares són genètiques, i per tant, cròniques. EURORDIS estima que almenys el 80% d'elles tenen un origen genètic. Altres malalties rares són el resultat d'infeccions i al·lèrgies, o per causes degeneratives i proliferants. També algunes sorgeixen per efectes de l'exposició ambiental durant l'embaràs, o després de nàixer, freqüentment en combinació amb susceptibilitats genètiques.
Els símptomes d'algunes d'aquestes malalties rares poden aparèixer al moment de nàixer, mentre que altres apareixen una vegada assolida l'edat adulta.
El gran problema que tenen els malalts d'aquestes enfermetats és que al afectar a una part tan reduïda de la població, no s'ha investigat una cura per a elles, i per tant només se'ls pot aplicar alguns trataments pal·liatius.
El que es reivindica a través d'aquest dia és que s'investiguen trataments per a aquestes persones, per a que almenys tinguen una millor qualitat de vida.


BIBLIOGRAFIA