Axolot, Ambystoma mexicanum

Seguint amb els blogs sobre animals extranys, hui vaig a parlar d'una espècie rara d'ambifi que vaig descobrir en una classe de Pedro, i sí, el primer que vaig pensar és que era un animalet molt bonic. :)

Però més enllà d'això hi ha que dir que és un vertebrat molt extrany i únic.

L'axolot és una espècie d'ambfibi urodel de la familia Ambystomatidae. És endèmic del sistema lacustre de la vall de Mèxic, però es troba en perill crític d'extinció degut a la sobreexplotació que sofreix (per a aliment, medicines i mascotes) i per la contaminació de les aigües en les que viu. Una de les seues característiques més importants és que és una espècie neotènica, és a dir, pot assolir la maduresa sexual mantenint les seues característiques larvaries, i a més, al contrari que la majoria dels ambfibis no passa per un procés de metamorfosi. A simple vista sembla un capgròs gegant. No obstant això, el axolot ( "axolotl", en náhuatl) presenta unes característiques prou peculiars: és una salamandra allargada de tronc compacte, cap gran i ulls petits (sense parpelles). La seua boca posseeix una gran capacitat, i conté unes dents diminutes que es disposen en fileres a l'entrada de la cavitat oral. S'assembla a les granotes en tant que presenta una llengua retràctil, i utilitza les brànquies laterals externes del coll per respirar. L'aigua carregada d'oxigen passa per les brànquies, a prop dels capil·lars sanguinis, i per intercanvi a favor de gradient arriba a la sang. El diòxid de carboni, de la mateixa manera, ix a l'aigua en sentit contrari.

Els sacs pulmonars de la que va ser considerada la reencarnació del déu Xólotl (patró dels morts i ressuscitats per als azteques) no s'han desenvolupat en la seua totalitat. Malgrat això, l'axolot puja ocasionalment a la superfície per agafar aire. 

El 1863 uns d'aquests animals portats des de Mèxic a París donaren a Auguste Duméril la pista per descobrir la neotènia. Vilem Laufberger va utilitzar injeccions de l'hormona tiroidea per induir els axolots a créixer per convertir-se en adults terrestres (pareguts a una salamandra). Actualment encara s'utilitza aquest animal com organisme model, ja que tenen un embrió molt fàcil de manipular i uns cromosomes molt grans. A més presenta gran capàcitat d'autoregeneració d'òrgans.

En la seua etapa adulta, on no tots hi arriben, mesura entre 25 i 30 cm de llarg, i pot arribar a viure 25 anys.

Espere que aquest post vos haja agradat i vos haja ajuda't a saber un poc més d'aquest animalet tan extrany.

BIBLIOGRAFIA

* Axolot

* Ambystoma mexicanum

* Imatges extretes de WIKIMEDIA COMMONS, amb llicència CC

La granota terrible

Phyllobates terribilis és el nom que els zoòlegs han posat la granota dard daurada. Cal dir que té ben guanyat el nom específic (terrible) perquè és, molt probablement, el vertebrat més verinós que existeix. Phyllobates terribilis pertany al grup de granotes dard, i habita en les selves de la costa pacífica de Colòmbia. 

Jo l'he descoberta gràcies al hashtag de Pedro, i m'ha paregut molt interessant, ja que els efectes que produeix el seu verí tenen molt a veure amb el que estem donant. ;)

La granota "terrible" deu la seua naturalesa verinosa a la batracotoxina. Batracotoxina és la denominació que reben les toxines d'un grup de verins compostos per certs alcaloides esteroides que han estat trobats en algunes granotes, escarabats i aus. Tots són tòxics, -neuro i cardiotóxics-, però la granota terrible i els escarabats de la família Melyridae són les espècies que compten amb la batracotoxina de major toxicitat. 

Aquesta espècie de granota és especialment verinosa, ja que té 27 vegades més toxina que les granotes del seu mateix gènere i la seua toxina és 20 vegades més tòxica. Són suficients 100 mg per matar una persona. El curiós del cas de la granota, és que no és ella la que produeix la toxina, sinó que l'obté dels escarabats de la família Melyridae que són les que la sintetitzen. La granota es menja els escarabats i acumula la seua toxina, però a ella no li causa cap mal. La batracotoxina és l'eina de defensa de la granota. Aquesta és la raó de que les glàndules de la pell la secreten només quan se sent amenaçada o és atacada. 

Aquesta toxina actua sobre els canals de sodi de les neurones, modificant la seua especificitat i alterant la seua dependència respecte al voltatge de la membrana. 

Impuls nerviós

L'impuls nerviós consisteix en el desplaçament al llarg de l'axó neuronal d'una despolarització (canvi de polaritat elèctrica) transitòria de la membrana i aquesta despolarització té el seu origen en canvis transitoris en l'estat (obert o tancat) de canals de sodi i de potassi que depenen de la diferència de potencial que hi ha entre la cara interna i l'externa de la membrana. Quan es produeix una despolarització de la membrana axónica, s'obrin els canals de sodi dependents de voltatge i això provoca l'entrada d'ions sodi (càrregues positives) en la neurona; això és, la despolarització s'accentua en aquest punt i fa que s'estenga cap a zones adjacents, on l'efecte es repetirà. Uns instants després els canals de sodi s'inactiven, el que suposa que es tanquen tot i que la polaritat de la membrana no haja canviat, i a més, s'obrin els canals de potassi dependents de voltatge. Com a conseqüència d'això, els ions de potassi (càrregues positives) ixen de la neurona, la qual cosa fa que la membrana es torne a polaritzar (potencial elèctric negatiu), que és el seu estat normal en repòs.

La batracotoxina és tan mortal perque provoca que, a més del sodi, altres ions puguen també passar pels seus canals i, per si això era poc, fa que es mantinguen oberts. Com a conseqüència, la despolarització es manté de forma permanent, per la qual cosa, al no poder-se repolarizar la membrana, no es produeix la transmissió d'impulsos nerviosos, i per tant, l'efecte final de tot això és que els músculs es paralitzen, i provoquen una parada cardíaca, ja que el cor , que és un múscul, deixa de contraure's.

BIBLIOGRAFIA

*Phyllobates terribilis

*La rana terrible

* Imatges extretes de Wikipedia amb llicència CC

* Gift impuls nerviós: De Metilisopropilisergamida - Trabajo propio, CC BY-SA 3.0, Gift Impulso Nervioso

El teixit nerviós

El teixit nerviós es desenvolupa a partir de l'ectoderm embrionari. És un teixit format per dos tipus de cèl·lules, les neurones i la glia, i la missió de les quals és rebre informació del medi extern i intern, processar-la i desencadenar una resposta. És també el responsable de controlar nombroses funcions vitals com la respiració, la digestió, el bombeig del cor, regular el flux sanguini, controlar el sistema endocrí, etc.

Mèdul·la espinal

Les cèl·lules del sistema nerviós s'agrupen per formar dues parts: el sistema nerviós central que inclou l'encèfal i la medul·la espinal, i el sistema nerviós perifèric, format per ganglis, nervis i neurones disseminades per l'organisme.

La major part del teixit nerviós està format per cossos cel·lulars i per les seues prolongacions citoplasmàtiques. No obstant això, el sistema nerviós també posseeix una xicoteta proporció de matriu extracel·lular on abunden les glicoproteïnes. La funció de la matriu extracel·lular nerviosa és variada i va des de la migració cel·lular, l'extensió d'axons, a la formació i funció dels punts de comunicació entre neurones: les sinapsis.

En el sistema nerviós central hi ha zones riques en cossos cel·lulars de neurones i glia que s'anomena generalment substància grisa, perquè tenen un color gris en un teixit fresc, mentre que les zones riques en axons mielíniques però amb pocs cossos cel·lulars es denominen substància blanca. La substància blanca és una zona de tractes de fibres. En l'encèfal, la substància gris és normalment superficial, mentre que a la medul·la espinal és al contrari.

L'encèfal i la medul·la espinal estan irrigats per vasos sanguinis. El volum de sang en les diferents zones de l'encèfal pot regular-se, variant el calibre de les artèries, i el dels capil·lars, per suportar una major activitat neuronal. El diàmetre dels capil·lars es regula gràcies als pericitos. El flux de sang ha de ser molt ajustat ja que el teixit nerviós és molt sensible a la falta d'oxigen. Les neurones moren després d'uns minuts sense oxigen.

El teixit nerviós està aïllat tant de la sang com dels teixits circumdants. En el seu conjunt, endoteli, làmina basal i capa limitant d'astrocits formen l'anomenada barrera hematoencefàlica. Aquesta barrera controla estretament el tràfec de substàncies entre la sang i el teixit nerviós. L'encèfal i la medul·la espinal també estan aïllats de l'os, crani i vèrtebres, per unes membranes anomenades meninges.

Neurona

Les neurones estan especialitzades en la conducció d'informació elèctrica per les seues membranes gràcies a variacions en el potencial elèctric que es produeix a la membrana plasmàtica. Morfològicament, aquestes cèl·lules es poden dividir en tres compartiments: el soma o cos cel·lular (on es localitza el nucli de la cèl·lula), les prolongacions dendrítiques (dendrites) i l'axó. L'arbre dendrític és el principal receptor de la informació que reben de multitud d'altres neurones i de receptors sensorials, l'integra i la dirigeix al cos cel·lular. Del cos cel·lular part l'axó per on viatja la informació cap a altres neurones o a fibres musculars.

El nombre, mida i disposició de les dendrites que posseeix una neurona és molt variable, mentre que cada neurona posseeix un sol axó (llevat d'excepcions). Les neurones es comuniquen entre si o amb les cèl·lules musculars gràcies a l'existència de mediadors químics anomenats neurotransmissors. Això passa en unes zones especialitzades denominades sinapsis. El neurotransmissor és alliberat per la neurona presinàptica a l'esquerda sináptica, difundint fins a la superfície de la neurona postsinàptica, que posseeix receptors específics per a ell. La unió del neurotransmissor al receptor produeix un canvi en el potencial de membrana de la neurona postsinàptica.

A: astrocit - B: neurones i glia

Les cèl·lules glials poden dividir-se per mitosi, al contrari que les neurones, i són més nombroses que les pròpies neurones. Hi ha diversos tipus de cèl·lules glials: astrocits, cèl·lules de Schwann, oligodendròcits i microglia. La seua funció és molt variada. Els astrocits formen una espècie de coberta que envolta els vasos sanguinis, entapissen la superfície de l'encèfal i estan presents com un tercer element de les sinapsis, sent els altres dos la neurona presinàptica i la postsinàptica. Tot i que els astrocits s'han considerat com a un mer suport mecànic i metabòlic de les neurones, també participen en la modulació de l'activitat sinàptica. A més, proliferen a les ferides o infarts cerebrals ocupant el lloc de les neurones mortes. Els oligodendròcits i les cèl·lules de Schwann formen les cobertes de mielina que envolten als axons de les neurones en l'encèfal i en el sistema nerviós perifèric, respectivament. La microglia es relaciona amb funcions de defensa enfront de patògens o lesions nervioses ja que actuen com fagocits. Aquestes cèl·lules no procedeixen del llinatge cel·lular que dóna lloc a les neurones, sinó que són produïdes en la medul·la òssia i envaeixen el teixit nerviós des dels vasos sanguinis.

BIBLIOGRAFIA

* Atlas de Histología de la Universidad de Vigo

* Imatges extretes del "Atlas de Histología de la Universidad de Vigo" amb llicència CC

LUCA: El primer ésser viu de la Terra?

Charles Darwin

Alguns biòlegs evolucionistes sostenen que la vida va sorgir a la Terra per atzar i una sola vegada, per tant, tots els éssers vius que viuen i han viscut en la Terra podrien descendir d'un sol ancestre comú: LUCA, un microbi que metabolitzà fa aproximadament 3500-3900 milions d'anys.

En realitat LUCA no és un nom, ningú no s'ha atrevit a nombrar a la criatura de la que tots podriem procedir. LUCA és el acrònim de Last Universal Common Ancestor, és a dir, Últim Ancestre Comú Universal.

Aquesta hipòtesi sorgeix en 1859 quan Charles Darwin va publicar L'origen de les espècies, sostenint que hauria hagut només un progenitor per a totes les formes de vida. Va afirmar en suma: «... he inferir l'analogia que probablement tots els éssers orgànics que han viscut en aquesta terra han descendit d'una forma primordial, en la qual la vida respirava primer».

Sabem que la vida existeix en tota classe de formes i mides, des de nosaltres els humans fins als bacteris. Per tant com sabem que tota vida ha evolucionat des d'una sola cèl·lula? La resposta es troba escrita en el llenguatge del codi genètic.

El codi genètic és el llenguatge en el qual la majoria dels gens estan escrits en l'ADN. Tals gens constitueixen la informació que utilitzen els ribosomes per a fer proteïnes. 

Increïblement, exactament el mateix codi és usat en humans i bacteris, de manera que un gen d'un ésser humà pot ser col·locat en un bacteri, i el bacteri fabrica la proteïna humana (així és com es fa la insulina).

El fet que el codi genètic sigua universal per a totes les formes de vida ens indica que tot està relacionat. Tota vida es regenera produint descendència, i a través del temps xicotets canvis en la descendència dóna com a resultat xicotets canvis en l'ADN. Però ja que aquesta informació està escrita en el mateix llenguatge (el codi genètic), és possible comparar els gens per així construir l'equivalent d'un arbre genealògic.

D'aquesta manera, els biòlegs han aconseguit crear "la mare" de tots els arbres genealògics: l'arbre de la vida. Amb ell s'espera establir les relacions entre tots els éssers vius, i ja ha revelat algunes sorpreses. La més impactant és el descobriment d'archaea. Aquests són organismes simples que en ser observats no es poden distingir dels bacteris. Abans que fora construït el prototip de l'arbre de la vida al 1977, es creia que la vida tenia dues branques principals, els eucariotes (per exemple plantes, animals i fongs) i els procariotes (bacteris, i el que ara es coneix com archaea ). La decisió de dividir la vida en dues branques es va basar en gran part, en les diferències visuals entre les cèl·lules. Tots els eucariotes posseeixen un nucli cel·lular, mentre que els procariotes no. Però malgrat les aparences, els archaea i els bacteris són tan diferents l'un de l'altre com cada un d'ells ho és dels eucariotes. Per tant, ara se sap que l'arbre de la vida consisteix en: eucariotes, bacteris i archea.

L'arbre de la vida és un dels grans logros de la biologia, però per a alguns investigadors no és més que el mitja per a aconseguir una meta, reconstruïr LUCA. 

La pregunta que es plantegen és: quins trets dels archea, els bacteris i els eucariotes ens poden portar a LUCA? Aquesta deuria ser una tasca senzilla, ja que sols hi hauria que comparar gens i aquells repetits als tres grups serien de LUCA. Desgraciadament no és tan simple, ja que els gens es perden i a més s'intercambien. 

Tot açò fica molt difícil conseguir trobar a LUCA, però tot i això hi han investigadors que no cessen en la seua incansable busca del possible primer ésser viu de la Terra. 

BIBLIOGRAFIA

* LUCA

* ¿Cuál es el Último Ancestro Universal Común?

* LUCA, l'ultimo antenato comune di tutti gli organismi

* Imatges de WIKIMEDIA COMMONS

Lynn Margulis

Lynn Margulis (Chicago, 5 de març de 1938 - 22 novembre 2011) va ser una destacada biòloga nord-americana, considerada una de les principals figures en el camp de l'Evolució biològica; respecte a l'origen de les cèl·lules Eucariotes. Llicenciada en ciències per la Universitat de Chicago, màster en la Universitat de Wisconsin-Madison i doctora per la Universitat de Califòrnia a Berkeley, va ser membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències d'Estats Units des de 1983 i de l'Acadèmia Russa de les Ciències. El 2008 va rebre la Medalla Darwin-Wallace. El 2011 va ser nomenada professora distingida del Departament de Geociències de la Universitat de Massachusetts Amherst.

L'any 1999 va rebre, de la mà del president nord-americà Bill Clinton, la Medalla Nacional de Ciència. Va ser mentora de la Universitat de Boston i ha estat nomenada doctora honoris causa per nombroses universitats, entre d'altres, per la Universitat de València, Universitat de Vigo, la Universitat Autònoma de Madrid i la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​fent, en col·laboració amb aquesta última, treballs de microbiologia evolutiva al Delta de l'Ebre.

Entre els seus nombrosos treballs en el camp de la Biologia, va destacar per descriure una important fita en l'evolució, la seua teoria sobre l'aparició de les cèl·lules eucariotes com a conseqüència de la incorporació simbiòtica de diverses cèl·lules procariotes (endosimbiosis) .Posteriorment, també va postular la hipòtesi segons la qual la simbiogènesi seria la principal font de la novetat i diversitat biològica.

TEORIA ENDOSIMBIÒTICA

 La teoria endosimbiòtica proposa la simbiosi d’una cèl·lula procariota amb un aparell membranós molt desenvolupat i per tant més gran, amb una o diverses cèl·lules procariotes, paregudes a les actuals i més xicotetes, que s’incloïen dins d’ella, en vesícules d’endocitosi i que es van especialitzar en l’obtenció d’energia; aquesta relació endosimbiòtica donaria origen a les actuals mitocondries i cloroplasts. Aquesta teoria està recolzada per diverses observacions: aquests orgànuls tenen ADN circular i ribosomes en el seu interior com les actuals procariotes; es multipliquen per divisió de les ja existents en la cèl·lula i mai es formen novament; tenen doble membrana, la interior està replegada per a augmentar la seua superfície, on s’obté energia. En algunes ocasions els cloroplasts poden continuar sent funcionals inclosos en altres cèl·lules diferents de les d’origen, la qual cosa confirma que són orgànuls prou autònoms (s’ha descobert cloroplasts fotosintètics en cèl·lules de nudibranquis, uns caragols, que s’incorporen a les seues cèl·lules procedents de les algues de què s’alimenten i continuen realitzant la fotosíntesi dins d’elles encara que siguen cèl·lules animals.

Bibliografia

* Lynn Margulis

* Apunts de classe

Ací vos deixe un video molt interessant en el qual Lynn Margulis explica què és la vida per a ella.
 

Dia mundial de les malalties rares

El 29 de febrer és "un dia raro", per això es va escollir com el dia mundial de les malaties rares, encara que els anys no bisiests es celebra el 28. Es va celebrar per primera vegada a nombrosos països europeus i a Canadà al 2008, i fou organitzat per EURORDIS (Organització Europea per a les Enfermetats Rares, amb les sigles en anglés).
Les malalties rares es consideren així quan la quantitat de pacients és molt reduïda, però poden afectar a qualsevol persona. En realitat hi ha prop de set mil classes de malalties rares.
La major part de les malalties rares són genètiques, i per tant, cròniques. EURORDIS estima que almenys el 80% d'elles tenen un origen genètic. Altres malalties rares són el resultat d'infeccions i al·lèrgies, o per causes degeneratives i proliferants. També algunes sorgeixen per efectes de l'exposició ambiental durant l'embaràs, o després de nàixer, freqüentment en combinació amb susceptibilitats genètiques.
Els símptomes d'algunes d'aquestes malalties rares poden aparèixer al moment de nàixer, mentre que altres apareixen una vegada assolida l'edat adulta.
El gran problema que tenen els malalts d'aquestes enfermetats és que al afectar a una part tan reduïda de la població, no s'ha investigat una cura per a elles, i per tant només se'ls pot aplicar alguns trataments pal·liatius.
El que es reivindica a través d'aquest dia és que s'investiguen trataments per a aquestes persones, per a que almenys tinguen una millor qualitat de vida.

BIBLIOGRAFIA

*Día de las enfermedades raras

*Enfermedad rara

Àcids Nucleics

Els àcids nucleics són polímers de nucleòtids. Un polímer és una cadena d'unitats que es repeteixen, es repeteixen els nucleòtids. El nombre de nucleòtids depèn de si és ADN o ARN, hi ha 4 tipus de nucleòtids diferents en cada àcid nucleic.

Els nucleòtids estan formats per un nucleòsid i l'àcid fosfòric. El nucleòsid està format per un sucre (pentosa), que pot ser ribosa si és l'ARN, i desoxirribosa si és l'ADN; i per una base nitrogenada. En l'ADN l'àcid fosfòric sempre és el mateix, la pentosa sempre és la mateixa (desoxirribosa), i l'únic que canvia és la base nitrogenada, que pot ser: Adenina, Guanina, Citosina i Timina. D'aquestes 4 bases, l'Adenina i la Guanina són molt semblants químicament i es diuen urinas; i la Citosina i la Timina són molt semblants químicament i es diuen firimidinas. L'ARN té les mateixes bases excepte la Tinina, que és substituïda per una molt semblant que és l'Uracil. L'ADN és una doble cadena de bases que s'uneix amb una altra complementària seua per ponts d'hidrogen, per tant és fàcil separar les dues cadenes. La complementarietat sempre s'estableix entre una purina i una pirimidina; l'Adenina sempre es posa davant de la Timina, i la Guanina sempre es posa davant de la Citosina, de manera que la cadena d'ADN sempre mesura d'amplària el mateix, 2 nanòmetres. I l'amplària de la cadena és el que fan servir algunes proteïnes per saber si hi ha errors o no.

	ADN	ARN
Composició	Nucleòtids de desoxirribosa	Nucleòtids de ribosa
Bases	A, G, T, C	A, G, U, C
Estructura	Doble hè lix de cadenes antiparal·leles	Hèlix simple amb zones de doble hèlix intracatenària

Biomolècules

Són conjunts d’àtoms enllaçats. Poden ser:

-INORGÀNIQUES: Són simples i es formen tant dins dels éssers vius com fora d’ells, no estàn formades per carboni, excepte el CO2. Per exemple:

-Aigua: De la seua estructura bipolar es deriven totes les seues propietats:

●     Estructura bipolar

●     Formació de ponts d’hidrògen

●     Produeixen propietats físico-químiques:

1.    Elevada constant dielèctrica

Molècula d'aigua

2.    Alta cohesión

3.    Alta tensió superficial

4.    Alta calor específica

5.    Es disocia en H+ i OH-

6.    Es manté líquid a la temperatura de la Terra

7.    És més dens líquid que sòlid

●     Es deriven les seues funcions:

1.    Dissolvent

2.    Reactiu

3.    Regulador tèrmic

4.    Ascens capil·lar

-Sals minerals: Si estan precipitades formen esquelets. Si estan dissoltes, estan dissociades i els seus ions tenen funció reguladora.

-ORGÀNIQUES: Són complexes, només es poden formar dins dels éssers vius. Estan formades per cadenes d’àtoms de carboni, oxigen, hidrogen, nitrogen, etc. Actualment als laboratoris es modifiquen, però no es poden sintetitzar. Exemples:

Molècula de glucosa

-Glúcids: Són hidròfils, o es dissolen o s’hidraten fàcilment. Són la principal reserva energètica dels vegetals. Químicament són polihidroxialdehids o polihidroxicetones.

Es classifiquen en:

●     Monosacàrids i disacàrids: Són menuts, solubles, dolços. Són les molècules que respiren les cèl·lules per obtindre energia. Glucosa, fructosa, sacarosa, lactosa, maltosa.

●     Polisacàrids: polímers dels monosacàrids. Midó i glucògen. Tenen funció energètica. Els monosacàrids s’uneixen per ocupar poc i atraure menys aigua i així emmagatzemar-se millor. La cel·lulosa té funció estructural, és indigerible.

-Lípids: Químicament són molt diversos. Tots tenen en comú que són hidròfobs.

●     Si al hidrolitzar-los amb una base forta (sosa càustica) formen sabó són saponificables. Es divideixen en:

-       Triglicèrids: Olis, llard, mantega. Tenen funció energètica.

-       Ceres: Tenen funció estructural, són impermeabilitzants.

-       Fosfolípids i esfingolípids: Són anfipàtics, tenen funció estructural i formen les membranes cel·lulars.

●     Si no formen sabons, són derivats lineals o cíclics d’una molècula anomenada isopré. Poden ser:

-       Isoprenoides: Són els terpens, molècules lineals i aromàtiques, com algunes vitamines; i els esteroides, que són molècules cícliques, com algunes vitamines, hormones i colesterol.

- Proteïnes: Són específiques de l’individu. Es fan amb la informació genètica. Estan formades per aminoàcids: Hi ha 20 diferents, agrupats en 4 grups segons el seu comportament en l’aigua: polars, apolars, carregats+, carregats-.

El seu comportament elèctric fa que adopten una estructura concreta quan es formen, anomenada estructura nativa  i que desnaturalitzen quan canvien les condicions ambientals. Al desnaturalitzar-se perden la seua funció. Tenen funció estructural (formen el cos) o reguladora (transporten, defensen, catalitzen, tamponen, etc.)

-Àcids nuclèics: Són els gens, formats per cadenes de nucleòtids, que contenen la informació per a formar proteïnes. Hi ha dos tipus:

●     ADN: Format per una doble hèlix, d’àcid desoxirribonuclèic de cadenes antiparal·leles. A les cèl·lules eucariotes conté la informació i està protegit al nucli, d’on no ix.   També hi ha als mitocondris i cloroplastos, fet que recolza la teoría endosimbiótica de Lynn Margulis.

●     ARN: Hi ha tres tipus: entre els tres permeten que de l’ADN es puga formar una proteïna, sense que l’ADN perille.

La Hipòtesi de la Reina Roja

La Hipòtesi de la Reina Roja és una hipòtesi evolutiva, que descriu la necessària millora contínua de les espècies, només per mantenir l'statu quo (estat del moment actual) amb el seu entorn.

El terme està pres de la novel·la de Lewis Carroll "Alícia a través de l'espill", on els habitants del país de la Reina Roja han de córrer el més ràpid que puguen, només per romandre on són, ja que el país es mou amb ells.

Versió macroevolutiva
La hipòtesi de la Reina Roja va ser proposada per Leigh Van Valen, dins de la seua Llei de les Extincions, el 1973. Ell va derivar aquest principi en observar que les probabilitats d'extinció en famílies d'organismes, dins d'una escala de temps geològica eren constants. Dit d'una altra manera, Van Valen va observar que l'habilitat d'una família d'organismes per sobreviure no millora a través del temps, i que aquella probabilitat per a una família determinada és aleatòria. Aquesta hipòtesi dóna una base conceptual per a l'estudi de les carreres armamentistes evolutives, tot i que encara no hi ha una forma de provar-la de manera directa.

L'exemple més clar d'aquest principi són les carreres armamentistes que ocorren entre els predadors i les seues preses, on els predadors han de compensar les millores defensives de les seues preses, amb millores ofensives de la seua part.

Versió microevolutiva
La versió de van Valen no incloia una discussió sobre sexe i reproducció, ja que tractava l'evolució al nivell d'espècie. Aquesta versió, microevolutiva, va ser proposada per Graham Bell en 1982.

El sexe és un enigma evolutiu. En la majoria de les espècies sexuals els mascles, que en moltes és la meitat de la població, tenen una gairebé nul·la contribució en la supervivència de la progènie, de manera que la reproducció sexual pot ser altament ineficient. Una explicació pot vindre de que el sexe augmenta les probabilitats d'adaptació biològica. Això és per dues raons: Si una mutació avantatjosa ocorre en un organisme asexual, és impossible que aquesta mutació s'expandisca en l'espècie sense desterrar les altres línies evolutives de l'espècie, que poden tindre variacions (menys) avantatjoses. Segon, que en la reproducció sexual es barregen al·lels, la qual cosa augmenta la probabilitat que s'acumulen les variacions avantatjoses en la mateixa línia genètica. Els organismes que responen a la teoria de la Reina Roja es troben en una carrera armamentista cíclica amb els seus paràsits. Els paràsits dels animals comunment s'adapten més ràpidament als canvis en l'ambient que els seus hostes, ja que posseeixen períodes de vida més reduïts. Així es pot explicar l'avantatge del sexe a nivell de gens (individus), ja que la reproducció sexual preserva els gens que en un moment donat no són els que donen el major avantatge, però que podrien ser-ho en un futur contra una nova població de paràsits.

Bibliografia
* La (i)lógica ciencia de Alicia
* Hipótesis de la Reina Roja