domingo, 6 de marzo de 2016

Dia mundial de les malalties rares

El 29 de febrer és "un dia raro", per això es va escollir com el dia mundial de les malaties rares, encara que els anys no bisiests es celebra el 28. Es va celebrar per primera vegada a nombrosos països europeus i a Canadà al 2008, i fou organitzat per EURORDIS (Organització Europea per a les Enfermetats Rares, amb les sigles en anglés).
Les malalties rares es consideren així quan la quantitat de pacients és molt reduïda, però poden afectar a qualsevol persona. En realitat hi ha prop de set mil classes de malalties rares.
La major part de les malalties rares són genètiques, i per tant, cròniques. EURORDIS estima que almenys el 80% d'elles tenen un origen genètic. Altres malalties rares són el resultat d'infeccions i al·lèrgies, o per causes degeneratives i proliferants. També algunes sorgeixen per efectes de l'exposició ambiental durant l'embaràs, o després de nàixer, freqüentment en combinació amb susceptibilitats genètiques.
Els símptomes d'algunes d'aquestes malalties rares poden aparèixer al moment de nàixer, mentre que altres apareixen una vegada assolida l'edat adulta.
El gran problema que tenen els malalts d'aquestes enfermetats és que al afectar a una part tan reduïda de la població, no s'ha investigat una cura per a elles, i per tant només se'ls pot aplicar alguns trataments pal·liatius.
El que es reivindica a través d'aquest dia és que s'investiguen trataments per a aquestes persones, per a que almenys tinguen una millor qualitat de vida.


BIBLIOGRAFIA

domingo, 31 de enero de 2016

Àcids Nucleics


Els àcids nucleics són polímers de nucleòtids. Un polímer és una cadena d'unitats que es repeteixen, es repeteixen els nucleòtids. El nombre de nucleòtids depèn de si és ADN o ARN, hi ha 4 tipus de nucleòtids diferents en cada àcid nucleic.

Els nucleòtids estan formats per un nucleòsid i l'àcid fosfòric. El nucleòsid està format per un sucre (pentosa), que pot ser ribosa si és l'ARN, i desoxirribosa si és l'ADN; i per una base nitrogenada. En l'ADN l'àcid fosfòric sempre és el mateix, la pentosa sempre és la mateixa (desoxirribosa), i l'únic que canvia és la base nitrogenada, que pot ser: Adenina, Guanina, Citosina i Timina. D'aquestes 4 bases, l'Adenina i la Guanina són molt semblants químicament i es diuen urinas; i la Citosina i la Timina són molt semblants químicament i es diuen firimidinas. L'ARN té les mateixes bases excepte la Tinina, que és substituïda per una molt semblant que és l'Uracil. L'ADN és una doble cadena de bases que s'uneix amb una altra complementària seua per ponts d'hidrogen, per tant és fàcil separar les dues cadenes. La complementarietat sempre s'estableix entre una purina i una pirimidina; l'Adenina sempre es posa davant de la Timina, i la Guanina sempre es posa davant de la Citosina, de manera que la cadena d'ADN sempre mesura d'amplària el mateix, 2 nanòmetres. I l'amplària de la cadena és el que fan servir algunes proteïnes per saber si hi ha errors o no.


ADN
ARN
Composició
Nucleòtids de desoxirribosa
Nucleòtids de ribosa
Bases
A, G, T, C
A, G, U, C
Estructura
Doble hè
lix de cadenes antiparal·leles
Hèlix simple amb zones de doble hèlix intracatenària

Biomolècules

Són conjunts d’àtoms enllaçats. Poden ser:

-INORGÀNIQUES: Són simples i es formen tant dins dels éssers vius com fora d’ells, no estàn formades per carboni, excepte el CO2. Per exemple:
-Aigua: De la seua estructura bipolar es deriven totes les seues propietats:
     Estructura bipolar
     Formació de ponts d’hidrògen
     Produeixen propietats físico-químiques:
1.    Elevada constant dielèctrica
Molècula d'aigua
2.    Alta cohesión
3.    Alta tensió superficial
4.    Alta calor específica
5.    Es disocia en H+ i OH-
6.    Es manté líquid a la temperatura de la Terra
7.    És més dens líquid que sòlid
     Es deriven les seues funcions:
1.    Dissolvent
2.    Reactiu
3.    Regulador tèrmic
4.    Ascens capil·lar

-Sals minerals: Si estan precipitades formen esquelets. Si estan dissoltes, estan dissociades i els seus ions tenen funció reguladora.

-ORGÀNIQUES: Són complexes, només es poden formar dins dels éssers vius. Estan formades per cadenes d’àtoms de carboni, oxigen, hidrogen, nitrogen, etc. Actualment als laboratoris es modifiquen, però no es poden sintetitzar. Exemples:

Molècula de glucosa
-Glúcids: Són hidròfils, o es dissolen o s’hidraten fàcilment. Són la principal reserva energètica dels vegetals. Químicament són polihidroxialdehids o polihidroxicetones.

Es classifiquen en:
     Monosacàrids i disacàrids: Són menuts, solubles, dolços. Són les molècules que respiren les cèl·lules per obtindre energia. Glucosa, fructosa, sacarosa, lactosa, maltosa.
     Polisacàrids: polímers dels monosacàrids. Midó i glucògen. Tenen funció energètica. Els monosacàrids s’uneixen per ocupar poc i atraure menys aigua i així emmagatzemar-se millor. La cel·lulosa té funció estructural, és indigerible.


-Lípids: Químicament són molt diversos. Tots tenen en comú que són hidròfobs.
     Si al hidrolitzar-los amb una base forta (sosa càustica) formen sabó són saponificables. Es divideixen en:
-       Triglicèrids: Olis, llard, mantega. Tenen funció energètica.
-       Ceres: Tenen funció estructural, són impermeabilitzants.
-       Fosfolípids i esfingolípids: Són anfipàtics, tenen funció estructural i formen les membranes cel·lulars.
     Si no formen sabons, són derivats lineals o cíclics d’una molècula anomenada isopré. Poden ser:
-       Isoprenoides: Són els terpens, molècules lineals i aromàtiques, com algunes vitamines; i els esteroides, que són molècules cícliques, com algunes vitamines, hormones i colesterol.

- Proteïnes: Són específiques de l’individu. Es fan amb la informació genètica. Estan formades per aminoàcids: Hi ha 20 diferents, agrupats en 4 grups segons el seu comportament en l’aigua: polars, apolars, carregats+, carregats-.
El seu comportament elèctric fa que adopten una estructura concreta quan es formen, anomenada estructura nativa  i que desnaturalitzen quan canvien les condicions ambientals. Al desnaturalitzar-se perden la seua funció. Tenen funció estructural (formen el cos) o reguladora (transporten, defensen, catalitzen, tamponen, etc.)

-Àcids nuclèics: Són els gens, formats per cadenes de nucleòtids, que contenen la informació per a formar proteïnes. Hi ha dos tipus:
     ADN: Format per una doble hèlix, d’àcid desoxirribonuclèic de cadenes antiparal·leles. A les cèl·lules eucariotes conté la informació i està protegit al nucli, d’on no ix.   També hi ha als mitocondris i cloroplastos, fet que recolza la teoría endosimbiótica de Lynn Margulis.
     ARN: Hi ha tres tipus: entre els tres permeten que de l’ADN es puga formar una proteïna, sense que l’ADN perille.




jueves, 28 de enero de 2016

La Hipòtesi de la Reina Roja

La Hipòtesi de la Reina Roja és una hipòtesi evolutiva, que descriu la necessària millora contínua de les espècies, només per mantenir l'statu quo (estat del moment actual) amb el seu entorn.

El terme està pres de la novel·la de Lewis Carroll "Alícia a través de l'espill", on els habitants del país de la Reina Roja han de córrer el més ràpid que puguen, només per romandre on són, ja que el país es mou amb ells.

Versió macroevolutiva
La hipòtesi de la Reina Roja va ser proposada per Leigh Van Valen, dins de la seua Llei de les Extincions, el 1973. Ell va derivar aquest principi en observar que les probabilitats d'extinció en famílies d'organismes, dins d'una escala de temps geològica eren constants. Dit d'una altra manera, Van Valen va observar que l'habilitat d'una família d'organismes per sobreviure no millora a través del temps, i que aquella probabilitat per a una família determinada és aleatòria. Aquesta hipòtesi dóna una base conceptual per a l'estudi de les carreres armamentistes evolutives, tot i que encara no hi ha una forma de provar-la de manera directa.

L'exemple més clar d'aquest principi són les carreres armamentistes que ocorren entre els predadors i les seues preses, on els predadors han de compensar les millores defensives de les seues preses, amb millores ofensives de la seua part.

Versió microevolutiva
La versió de van Valen no incloia una discussió sobre sexe i reproducció, ja que tractava l'evolució al nivell d'espècie. Aquesta versió, microevolutiva, va ser proposada per Graham Bell en 1982.

El sexe és un enigma evolutiu. En la majoria de les espècies sexuals els mascles, que en moltes és la meitat de la població, tenen una gairebé nul·la contribució en la supervivència de la progènie, de manera que la reproducció sexual pot ser altament ineficient. Una explicació pot vindre de que el sexe augmenta les probabilitats d'adaptació biològica. Això és per dues raons: Si una mutació avantatjosa ocorre en un organisme asexual, és impossible que aquesta mutació s'expandisca en l'espècie sense desterrar les altres línies evolutives de l'espècie, que poden tindre variacions (menys) avantatjoses. Segon, que en la reproducció sexual es barregen al·lels, la qual cosa augmenta la probabilitat que s'acumulen les variacions avantatjoses en la mateixa línia genètica. Els organismes que responen a la teoria de la Reina Roja es troben en una carrera armamentista cíclica amb els seus paràsits. Els paràsits dels animals comunment s'adapten més ràpidament als canvis en l'ambient que els seus hostes, ja que posseeixen períodes de vida més reduïts. Així es pot explicar l'avantatge del sexe a nivell de gens (individus), ja que la reproducció sexual preserva els gens que en un moment donat no són els que donen el major avantatge, però que podrien ser-ho en un futur contra una nova població de paràsits.

Bibliografia
* La (i)lógica ciencia de Alicia
* Hipótesis de la Reina Roja

viernes, 27 de noviembre de 2015

Nautilus, el fòssil vivent

Per celebrar que per fí comencem amb la biologia, he decidit penjar un post d'un dels animals més peculiars i interessants que podem trobar a la Terra, i que a mi, personalment, m'agrada molt.

Quan es parla del Nautilus, moltes persones recordaran al submarí que va concebir el gran escritor Julio Verne en el llibre Veinte mil leguas de viaje submarino. Però hi ha que senyalar que el vertader Nautilus és un extrany i poc conegut animal marí. Espere que el meu post vos ajude a conèixer un poc més aquest original animal.

QUE SÓN ELS NAUTILUS?

Els Nautilus són mol·luscs marins molt antics que pertanyen al grup dels cefalòpodes, per la qual cosa es consideren cosins propers d'altres espècies molt més conegudes com són els polps, les sèpies i els calamars.
Es troben exclusivament en els oceans Índic i Pacífic i encara que es poden veure en zones d'esculls de corall, el més comú és que es troben a diversos centenars de metres de profunditat, i només pugen a aigües més superficials a la nit per alimentar-se.
A diferència d'algunes espècies de calamars o de polps, aquest cefalòpode és més bé xicotet i no sol superar els 20 cm de longitud, i tot i que presenten una gran quantitat de tentacles (uns 90), aquests no presenten ventoses, la qual cosa també els diferencia dels seus cosins.

CARACTERÍSTIQUES

Una de les característiques més llamatives d'aquests mol·luscs  és la seua closca externa, una estructura de gran bellesa i única dins dels de la seua família.
El més interessant d'aquesta closca és la seua estructura, ja que encara que té forma d'espiral com la dels caragols, per dins està separada per múltiples càmeres separades per tabics que es formen a mesura que creix l'animal. Quan la càmera es queda xicoteta, el Nautilus secreta una nova càmera major i abandona l'altra, i així es va desplaçant, de manera que els exemplars més antics poden posseir desenes de càmeres buides, ja que només habiten la que està amb contacte a l'exterior.
Però aquestes càmeres no deixen de ser importants, per contra, són vitals per a la vida d'aquest animal, ja que són emprades com un eficient mecanisme de flotabilitat que ha estat copiat per l'home per a la fabricació dels submarins.

Al centre dels tabics que separen les càmeres es troba un xicotet tub molt curt que permet que passw un fil que uneix totes les cavitats. Aquest cordó és el responsable de transportar aquestes càmeres un gas que secreta l'animal i que permet que al omplir-se, l'animal flote més i puga ascendir sense necessitat de gastar energia o descendir a la seua voluntat buidant les que necessite i omplint-les de aigua, gastant-la així, junt amb el pes de la petxina, com un lastre que s'acomoda segons la profunditat a la que desitja estar.
Aquest magnífic mecanisme permet que el Nautilus estiga flotant quasi permanentment sense esforç. Per a desplaçar-se, pot o deixar-se emportar per les corrents, o recurrir al mateix mecanisme que els polps i els calamars, la propulsió a raig utilitzant un sifó que té al costat del seu cap, encara que en aquest cas, mai expelerá la coneguda tinta dels seus parents, ja que no en té.

Els Nautilus poden sobreviure fins als 500 metres de profunditat, i poden arribar a viure uns 20 anys, molt més que qualsevol altre cefalòpode.
A més se'l considera un autèntic fòssil vivent, ja que porta vivint en aquest planeta sense apenes evolucionar des dels principis de l'era paleozoica, és a dir, fa uns 500 milions d'anys.

ALIMENTACIÓ I REPRODUCCIÓ DELS NAUTILUS

Els Nautilus s'alimenten de peixos, crustacis i carronya, aliments que detecta a través del seu olfacte.

Aquesta espècie presenta reproducció sexual. El mascle depèn majorment del seu olfacte a l'hora de trobar una femella, ja que la seua visió resulta deficient. La fecundació és interna. Quatre tentacles del mascle estan modificats formant l'òrgan copulador, que recull els espermatòfors (espermatozoides embolicats en una coberta gelatinosa) de la cavitat paleal i els deposita a la de la femella.
Una vegada dins, la coberta de protecció es desintegra deixant l'esperma lliure. La femella deposita els ous en aigües poc profundes, on tardaran dotze mesos en eclosionar. Els nounats mesuren 30 mm de llarg. Les femelles posen ous una vegada a l'any i regeneren les seues gònades.

EL NAUTILUS I LA DIVINA PROPORCIÓ

El número àureo o divina proporció, és un número irracional, que es correspon amb la proporció matemàtica que trobem sempre a la natura, com per exemple la distribució dels pètals d'una flor o la proporció d'abelles mascle i femella que existeixen en un rusc, i per descomptat, la closca dels Nautilus.
La divina proporció és un tema molt interessant, i del qual algún dia faré un post sencer dedicat a ell, ja que m'apasiona (és nota que soc de ciències ;) ), però per ara em conformaré amb aquest xicotet incís.

BIBLIOGRAFIA

* El número áureo
* Un fósil viviente: Nautilus
* Nautilus pompilius
* ¿Sabías que el Nautilus pompilius produce un gas que le permite mantenerse a flote correctamente?



lunes, 23 de noviembre de 2015

Erupció de la Muntanya de Santa Helena

La Muntanya de Santa Helena abans de l'erupció del 18 de
maig  del 1980
L'erupció de la Muntanya Santa Helena en 1980 va ser una de les erupcions volcàniques més catastròfiques del segle XX. L'explosió va ser precedida per dos llargs mesos de terratrèmols i expulsions de vapor, causats per una injecció de magma en una zona d'escassa profunditat sota la muntanya, que va donar lloc a la fractura de la cara nord del volcà. El 18 de maig de 1980 a les 08:32, un terratrèmol va sacsejar la terra i la debilitada cara nord es va desplomar sobtadament, alliberant gran quantitat de gasos, lava i roques calentes que van volar cap al Llac Spirit tan ràpid com va tardar la cara nord en desplomar-se.
La Muntanya de Santa Helena després de l'erupció
Una gran columna de cendres volcàniques va començar a elevar-se cap a l'atmosfera. Aquesta cendra va arribar a dipositar-se en 11 estats diferents d'USA. Alhora, la neu, el gel i diverses glaceres senceres de la muntanya Santa Helena van començar a fondre's, formant una sèrie de llargs lahars (fluxos de sediments i aigua que es mobilitza des dels vessants dels volcans) que van arribar al riu Columbia. Durant els següents dies es van produir xicotetes erupcions, encara que només una de gran magnitut, que no va ser tan destructiva com la primera. Quan la cendra per fi es va assentar, es van poder comptabilitzar els danys soferts: 57 persones (entre elles l'hostaler Harry Truman i el geòleg David A. Johnston ) i milers d'animals van morir, centenars de quilòmetres quadrats de terreny van ser totalment arrasats, més de mil milions de dòlars de pèrdua en danys materials, i un inmens cràter a la cara nord de la Muntanya Santa Helena. Tota l' àrea va ser més tard protegida i convertida en el Mount St. Helens National Volcanic Monument.

Bibliografia
Lahar
* Imatges de WIKIMEDIA COMMONS

viernes, 23 de octubre de 2015

El Cicle de Wilson

La distribució de les plaques i per tant, dels continents, ha canviat al llarg del temps, ja que poden fragmentar-se i unir-se entre ells. El Cicle de Wilson, proposat per Tuzo Wison, ens explica de forma ordenada, el procés d'obertura i tancament dels oceans, i la fragmentació i posterior unió dels continents, que provoca la formació de serralades, i resumeix tot el que s'esdevé a les vores constructives i destructives de la litosfera.

En el cicle es poden distingir les següents fases:
  1. El continent es fragmenta per acció de punts calents que bomben i aprimen l'escorça fins trencar-la, originant-se un rift continental (com el Rift africà).                                                      
  2. En la línia de fragmentació es comença a formar litosfera oceànica (vora constructiva) que separa els fragments continentals. Si continua la separació el rift és envaït pel mar i es va transformant en una dorsal oceànica. Els continents queden separats per una xicoteta conca oceànica (com l'actual mar Roig).                                                                                                   
  3. El procés continua i els continents se separen progressivament. Entre ells apareix una conca oceànica ampla, amb una dorsal ben desenvolupada (com l'Oceà Atlàntic actual).                       
  4. Quan la conca oceànica alcança certa grandària i és prou antiga, les vores de contacte amb els fragments continentals es tornen freds i densos i comencen a enfonsar-se sota dels continents i es genera una vora destructiva. En aquesta zona s'origina una cadena muntanyosa que va vorejant al continent (orogen tipus andí, com la serralada dels Andes). L'escorça oceànica es desplaça des de la vora constructiva a la destructiva com una cinta transportadora, de manera que la conca oceànica deixa de créixer (com l'Oceà Pacífic).                                                         
  5. Donada la forma esfèrica de la Terra, altres vores constructives poden espentar als fragments continentals en sentit contrari, de manera que la conca oceànica es va fent més estreta (com en el Mar Mediterrani).                                                                                                                               
  6. Finalment en desaparèixer la conca oceànica les dues masses continentals xoquen (obducció) i s'origina un continent únic (supercontinent), i sobre la sutura que tanca l'oceà es forma una serralada (orogen tipus Himàlaia, com la serralada de l'Himàlaia).                                         
  7. El desplaçament de les plaques es realitza sobre una superfície esfèrica, de manera que els continents acaben per xocar i soldar, formant-se una gran massa continental, un supercontinent (Pangea com el va anomenar Wegener). Això ha passat diverses vegades al llarg de la història de la Terra. El supercontinent impedeix l'alliberament de la calor interna, de manera que es fractura i comença un nou cicle.

BIBLIOGRAFIA

* Imatgens de GOOGLE IMATGES